Del 27 de Juliol al 3 d'Agost de 2008:

Un sorprenent viatge a Efes, Pamukkale, Capadòcia i l'encisadora Istanbul.

26/07 Dissabte - 1r Dia-BCN/ISTANBUL

La sortida amb el xarter d'Spanair estava prevista a les 11 de la nit però finalment va sortir amb mitja hora de retard. La nostra sorpresa va ser al comptabilitzar els passatgers que anàvem a l'avió: érem 22 persones! Clickair havia contractat un charter per als passatgers que no havíem perdut la paciència amb la mala gestió que havien tingut enfront de l'anul·lació de la nova ruta Barcelona - Estambul. El vol va ser fantástic, tombats i dormint fins que el senyal lluminós del cinturó es va il·luminar i vam arribar a l'aeroport de Ataturk a les 4 de la matinada.

27/07 Diumenge 2on Dia-ISTANBUL/IZMIR

A les 8:30 del matí, després d'haver passat la resta de la nit literalment tirats a l'aeroport, vam agafar el vol a Izmir amb Turkish Airlines. Per 53,44 euros ens van donar fins i tot l'esmorzar.

Reunits amb els nostres companys de viatge, Alberto i Susana, vam agafar el cotxe de lloguer amb la companyia ealquiler, a l'aeroport de Izmir. De totes les companyies que havíem mirat era l'única que ens donava la possibilitat de retornar el cotxe en l'aeroport de Nevsehir. Vam contractar un Clio i ens van donar un Megane molt nou, vam tenir molta sort!

Vam arribar a Efeso al migdia molt fàcilment i, amb una calor sufocant, vam començar la visita a les ruïnes de la ciutat clàssica. L'entrada a Efeso costa 10 lires turques i l'entrada a les cases cobertes , unes altres 10 lires turques, però val molt la pena pagar-les. Les ruïnes no són gran cosa però els frescos són impressionants i a l'estar dins d'un recinte tancat, ens va donar una treva davant la calor tan forta que feia a Efes.

Vam dinar a Selçuk, el lloc més económic de tot el viatge. A la carretera principal que va a Efeso, a una pizzería situada a una cantonada de la plaça del mercat, travessant-la fins al final, just enfront de la mesquita, es diu: Okumuslar Demana Salonu.

Just al davant hi ha una gelateria amb molt bona pinta, els gelats són els típics turcs: amb teixidura de xiclet, no es desfan, tots els sabors tenen el mateix gust i pràcticament s'han de prendre a mossegades. Des d'aquest dia, només vam menjar gelats Algida, és a dir, Frigo en turc, amb sabor a gelat occidental.

Havent dinat ens vam disposar a visitar la casa de la Verge María. A l'entrada hi ha un cartell que indica que l'entrada al recinte és gratis però que l'ajuntament de Selçuk et cobra 10,75 lires turques per persona pel manteniment del lloc. Aquí si que ens vam sentir estafats, doncs ja sabíem que el lloc era més llegenda que altra cosa, però una vegada ests a dins i ho estas veient, et penedeixes a l'instant d'haver-hi anat, en fi, que la història ven i se n'aprofiten.

Vam posar rumb a Kusadasi per a dormir a la Villa Konak. Trobar-lo no va ser fàcil. El mapa que faciliten a la seva web no és massa bo, ni les indicacions, com en la resta del país, no són gens clares. Vam acabar preguntant a un grup d'homes que estaven construint una espècie de mur i a ningú li sonava ni l'hotel ni el carrer. A plena veu van cridar a un altre que estava prenent te amb un amic i ens va dir que era l'hotel del seu amic i que ens indicava. Va veure que sería complicat i, sense pensar-s'ho dues vegades, va pujar al nostre cotxe, amb nosaltres, i ens va dur fins a la porta de l'hotel. Després el vam acompanyar prop de casa seva. Aqui vam començar adonar-nos de l'amabilitat del poble turc, com en són de bona gent i com de bé que tracten als turistes!

Ja acomodats a l'hotel-villa, preciós per cert, tal com es veu en la seva pàgina web, ens vam fer un bany a la piscina, ens vam relaxar i ens vam refrescar després d'un dia tan calurós. L'hotel té un encant especial, si el veus per fora penses que será una crutrada, però al passar pel llindar descobreixes un món diferent, relaxat i currat al més mínim detall. Està molt ben situat, a un passeig del centre de Kusadasi, on tens tots el necessari.

Per a sopar vam escollir Dedem K. Restaurant Dedem K. Restaurant (Family Bussines) situat al carrer Yildirim Cadessi nº 15 cantonada amb Bar Street nº 1. Vam menjar estupendament, els cambrers molt amabiles semblaven models de pasarela, i va ser bastant econòmic.

28/07 Dilluns - 3er Dia- SELCUK ­ PAMUKKALE (140 Km):

Al voltant de les 9 de matí, vam sortir rumb a Pamukkale. Encara que només hi ha 140 Km ens va dur tota el matí arribar-hi, les carreteres no són massa bones i l'asfalt va conèixer temps millors, hi ha molts camions imprudents pel que s'ha d'anar amb els ull ven oberts.

Vam arribar a l'Hotel Venus, ens van assignar unes habitacions molt boniques, netes i àmplies, situades al segon pis. Les vistes a les piscines de travertino que diuen tiener en la seva pàgina web són molt lluny, però l'hotel té molt encant i el seu menjar és excel·lent.

Tenen un menú per 17 lires turques que inclou 4 plats, sopa, amanida, verduretes i plat fort a escollir. El preu per 4 pensions completes amb begudes va ser de 230 lires turques, propina inclosa.

A la tarda, vam visitar les cascades de Pamukkale, ja que ens ho van recomanar a l'hotel, les millors hores per a fer la visita és a partir de les 4 de la tarda ja que el sol es reflecteix en el blanc de les cascades i la calor és molt forta al matí, també és recomanable perquè els grups ja s'han marxat.

Per 10 lires turques pots entrar a les cascades, visitar les ruïnes de Hierápolis i la piscina amb restes arqueològiques, si vols banyar-te té un suplement però tanca a les 7 de la tarda, vam arribar-hi a menys quart, ja no vam poder banyar-nos i ens vam quedar amb les ganes.

Vam gaudir com si fossim nens a les piscines falses que han muntat perquè els turistes ens puguem banyar, però més encara quan ja estava vesprejant als castells de cotó i vam trobar-hi una zona no vigilada, molt a prop de la Sacred Pool, amb piscines naturals, plenes d'aigua. En dues paraules: "im-presionante".

Vam veure que hi havia uns mexicans banyant-se i nosaltres els vam imitar. Va ser tota una experiència, no ens oblidarem mai de la posta de sol de Pamukkale.

29/07 - 4rt Dia ­ PAMUKKALE - KONYA ­ CAPPADOCIA (678 Km):

Sortim cap a Capadocia via Konya. Ens decidim per la ruta sud ja que al Venus hotel així ens ho van recomanar.

Vam arribar A Konya per dinar en un restaurant situat en la mateixa carretera que ve de Beysehir. El restaurant es diu Havzan i l'adreça és: Beysehir Çevre Yolu, situat just davant d'una mesquita i té una terrassa panoràmica amb vista i una temperatura molt agradable. Per 38 lires ens van posar 4 pides de metre i pico, molt bons, begudes i te. L'únic inconvenient és que no parlen gens ni mica d'anglès i no hi ha carta, els diferents pides que ofereixen, estan escrits en les estovalles individuals de paper i en turc, així que vam haver d'improvisar. No estan molt acostumats als turistes i érem un espectacle per als cambrers.

De camí a Goreme ens vam desviar per Aksaray per veure la Vall de Ihlara. Per a variar, les indicacions turques no eren gens clares i no érem capaços de trobar la vall. Ens trobàvem enmig d'un camí de cabres i ens vam creuar amb uns francesos que estaven prenent la fresca i al preguntar-los per la vall, van pujar al seu cotxe i ens van acompanyar fins a l'encreuament amb la indicació correcta. Tot i les bones indicacions dels amables vilatans, no trobàvem el camí a Ihlara i vam tornar a preguntar a un noi que se'ns va oferir com guia per 20 lires turques. Som conscients que ens va estafar ben estafats però almenys ens va dur a un mirador, una església excavada en la roca i al pàrquing on comença el descens a la vall. Però era molt tard i encara havíem d'arribar a Goreme i, amb tristesa, vam prendre el camí cap a Zeyntburu i vam parar en Selime per veure el monestir però ja estava tancat. De tornada a la carretera principal ens vam parar a fer unes fotografies i ens vam topar amb un grup de nens que ens van envoltar i a ompli de preguntes en anglès, el nen més gran portava un telefón mòvl que a haguessim volgut nosaltres!

Una hora i escaig més tard vam arribar a Göreme, a l'Hotel Travellers Cave per a sopar, no massa bé, ja que el menjar era molt picant, però era tard i estàvem cansats per a baixar al poble.

30/07 - 5º Día- CAPADOCIA

A les 5:20 del matí ens va recollir un minibús per a fer el vol amb globus amb Ez air Balloon. Bekir, l'amo de l'hotel ens va aconseguir el vol per 110 euros, quan el preu oficial són 150 euros, un estalvi considerable.

A l'arribar a l'esplanada on esperaven els globus, encara no havien començat a inflar-los, ens van donar galetes, te i cafè però veiem que no els inflaven. El cap no ho va veure clar i va fer que comencessin a recollir els globus per a buscar un lloc millor, però tot d¹una va començar a sortir el sol, el vent va cessar amb l'alba i van tornar a preparar-los per a, per fi, començar a inflar-los. En un moment estàvem a la cistella a punt per a l'enlairament, van haver d'equilibrar el pes d'ambdós costats i, per fortuna nostra, en el nostre costat sol estàvem nosaltres 4 i 2 noies més, pel que anàvem molt amples. No ens vam adonar i ja estàvem a l'aire. L'experiència va ser superlativa, les vistes de les valls, les xemeneies de les fades, les diferents teixidures i colors de les roques, ens va encantar. Repetiríem sens dubte.

Després de l¹esmorzar a l¹hotel, vam descansar una mica i vam sortir cap a la ciutat subterrània de Kaymakli. L'entrada són 10 lires, però molt ben pagades perquè la visita va ser molt interessant, encara que no apta per a claustrofóbics, doncs hi ha zones de túnels pels quals s'ha de caminar ajupit, gairebé a la gatzoneta. La temperatura interior és ideal per a visitar-la al migdia, doncs és molt fresqueta i s'hi està realment a gust, ho imaginàvem més sufocant però és tot el contrari. El fascinant és imaginar-se com podien viure comunitats senceres sota terra i això que solament et mostren quatre pisos, la ciutat contava amb molts més nivells que ara per ara no es poden visitar.

Abans d'anar al museu a l'aire lliure de Göreme, vam decidir menjar, una mica ràpid al Cappadocia Kebab Center, al carrer principal de Göreme, la Müze Cadessi. Els durüm no són res de l'altre món, el pa molt gruixut i amb ketchup en lloc de salsa de iogurt.

Amb un sol de justícia i amb la digestió del durüm fent mal, vam començar la visita al Museu a l'aire lliure de Göreme, l'entrada també val 10 lires turques. Al nostre parer s¹hauria d¹anomenar museu de les esglésies excavades en la roca, doncs les hi ha a cada cantonada. L'Església Negra, amb suplement de 5 lires, val la pena pels colors dels seus frescos i perque estan ben conservats-restaurats. La veritat és una visita que no es pot obviar per la singularitat del lloc.

La tan recomanada visita del Castell de Uchistar (per 3 lires turques), ens va semblar poc destacable, doncs ja havíem vist les meravelloses vistes de la Capadocia des de l'aire, si no es fa el vol amb globus val la pena pujar però, havent-lo fet, doncs ens va semblar menys interessant.

De camí de tornada a Göreme vam parar en la Vall dels Coloms on ja començava a caure el sol i només en vam recórrer una part. En aquesta vall han tancat les entrades a les cases excavades i les han transformat en colomers, n'hi ha centenars, suposem que d'aquí li ve el nom no?

Després d'una ducha reparadora vam anar a sopar al restaurant Kale Terrassa, també situat en el carrer principal de Göreme. Sopem per 58 lires els 4 i demanem uns mezes, 4 pides i begudes, ens van posar un plat per a postres amb síndria, cortesia de la casa.

La nit a la Capadocia és freda i s'agraeïx molt una jaqueta.

31/07 - 6è Día- CAPADOCIA

La primera parada del dia va ser a Pasabag, un més dels llocs amb Xemeneies de les Fades. A l'estar al costat de la carretera, està ple de tendes i grups de toureros. Però gràcies als grups albirem un petit pujol just davant de les xemeneies amb molt bones vistes a les xemeneies i a una vall propera.

Vam passar per Urgup i vam preguntar en l'oficina de turisme quina vall ens recomanava per a fer trekking i ens els va recomanar tots! Així que ens decidim pel que recomanaven en el fòrum dels viatgers, la Vall Vermella. Per a trobar-lo s'accedeix des del mirador, amb un cartell de vista panoràmica, enfront de l'encreuament que va a Ortahisar. Paguem 2 lires turques al vigilant i comencem el descens de la Vall Rosa i la propera Vall Vermell (Kizil Çukur). Els colors de la vall són molt bonics, barreja de tonalitats rosa, blanc i festuc, com si fossin gelats italians de gelateria de luxe. El que més ens va sorprendre que enmig de la vall hi ha un quiosquet muntat en una cova on t'oferixen menjar i beguda. Una senyora gran, vestida a l'estil capadocio, amb els pantalons bombachos, ens va donar la benvinguda en anglès, ens va preguntar d'on érem per a vendre'ns un llibre de la Capadocia en el nostre idioma i ens va preparar un suc de taronja i una cocacola fresqueta que ens vam prendre a una terrassa a l'ombra que tenen preparada a manera de bar.

Per a dinar vam tornar a Urgup, ja que a la plaça principal està plena de restaurants amb molt bon pinta. Ens decantem pel Restaurant Sömine,ja que tenia un aire molt refinat i la carta oferia especialitats turques. No ens equivoquem, vam menjar molt bé i un servei de restaurant de 5 estrelels, excel·lent i per molt pocs diners. Al costat mateix del restaurant hi ha la Pastaneleri Merkez on ens vam prendre unes postres de llet molt saborós i uns espressos, amb sabor a cafè de debò i no al sucedani al que ens tenien acostumats.

En acabar, després d'una llarga sobretaula, vam posar rumb a Mustafapasa, doncs a l'oficina de turisme ens van dir que era un poble molt bonic. La guia Lonely Planet ho defineix com la Bella Durment de la Capadocia, nosaltres li diriem Betty la Lletja, la sèrie de TV on el capitol on la protagonista es posa maca sembla no arribar mai. No sabem si algun dia es convertirà en cigne però al nostre parer ens va semblar descurada, bruta i gens destacable.

01/08 ­ Divendres 7è Día CAPADOCIA / ESTAMBUL

Vam tornar a Istanbul en vol intern amb Turkish Airlines a les 12:00 del migdia des de l'aeroport de Nevsehir. Mai havíem vist un aeroport tan espartà, només té un mini-quiosquet-bar d'uns 5 m2 i res més. Vam arribar a Istanbul amb taxi per 30 lires turques, a l'Hotel Orsep Royal Istanbul.

Vam descarregar les maletes i vam anar a menjar un durum en un quiosquet del carrer per on passa el tramvia, però el menjar no va ser gens memorable. Hem tingut la mala sort de no menjar un durum decent a Turquia, segurament sigui perquè els vam menjar en les zones turístiques.

Amb forces recuperades vam anar a agafar el Ferri que creua el Corn d'Or. Seguint les indicacions del fòrum, vam trobar el embarcador, que realment està amagat. Està al costat del pont de Galata, a l'alçada de la mesquita de Rustem Passa. Cal dirigir-se cap al final del moll on hi ha un primer embarcador, seguidament estan les parades d'autobús. Envoltant-les et trobes una tanca de color verd, es voreja per l'esquerra i de front et trobes amb un edifici que és una joieria als baixos i un restaurant a la ultima planta, en el neó es llegeix: STORKS i sota ZINHAN KEBAP HOUSE. Aquest edifici es deixa a la dreta i continuant per un curt camí flanquejat per dues tanques verdes s'arriba a un petit refugi amb el nom: EMINÖNU HALIÇ ISKELESI on es pot agafar el bitllet per 1,40 lires.

Quan s'arriba al final de trajecte en ferri, es creua el carrer i se segueix cap a la dreta i es troba el teleféric que per 1,40 lires, et puja fins a pràcticament l'alt del pujol, en un mirador i d'allí cap a la dreta, es troba el Cafè de Pierre Lotti. Prenem un te per 2 lires amb vista espectaculars al Corn d'Or. És molt interessant i recomanable, el 90% de la clientela és turca, molta gent gaudeix de les vistes llegint un llibre en aquesta espectacular terrassa.

Per a baixar vam tornar a triar el Teleféric doncs les agulletes que teníem acumulades eren un poc molestes per caminar costa avall, a més, des de la cabina es poden veure molt de prop les tombes, et dóna temps a pensar que si el Teleféric caigués cauries directament en un tomba del cementiri!!!

Una vegada a terra ferma ens dirigim cap a la Mesquita de Eyüp, l'ambient que es respira és totalment diferent al de la resta de mesquites que havíem visitat. Ens va donar la sensació que els musulmans que allí es troben estan com de pelegrinatge, alguns es tiraven fotos i tot. La mesquita és petita, però molt acollidora, no té la barrera per als visitants com la Mesquita Blava, pel que t¹hi pots moure lliurement.

A la sortida vam trobar a una parella de nuvis, ella semblava una merenga, ambdós eren molt joves i anaven repartint unes bossetes a la gent. També vam veure a diversos petits princeps, com a nosaltres ens agrada dir-los, per fer-los menys feixuga la cosa suposo, nens que ens recorden al petit princep del conte, per com van vestits.

Vam fer una volta per la zona propera a la mesquita i ens va agradar molt doncs és totalment diferent, els llocs de botigues venen exemplars de llibres escrits en àrab, ceptres per als petits princeps, tovalloles brodades amb el nom de Eyüp i un munt de coses més per als turistes musulmans. Els carrers estan plens de cases otomanes de fusta molt ben restaurades, tot molt cuidat en general. Això si, potser érem el 0,1% dels visitants no musulmans de la zona, però no ens van mirar malament, ni estranyats.

Per a tornar, altre cop vam agafar el ferri de tornada a Eminonü i vam gaudir d'una posta de sol preciosa ja que el cel estava replet de núvols i les diferents tonalitats de blau, rosa i vermell van ser un regal per a la vista.

Vam anar caminant fins a l'hotel, pels carrers propers al Basar Egipci, els més concorreguts per a fer compres.

Per a sopar, vam tornar a escollir el Restaurant Enjoyer, al carrer paral·lel al del tramvia, a Incili Çavus Sokak nº 25 i vam tornar a menjar de meravella, et fan sentir com a casa i no solament per l'idioma, també per l'afables que són els 3.

Els nostres cosins, Alberto i Susana ja marxàven a casa i els vam acompanyar a acomiadar-se per ultima vegada per a ells de Sultanahmet i de les dues meravelles que presideixen la plaça...

Com a colofó de la nit vam anar a prendre te i a fumar-nos un narguile a una de les terrasses amb coixins de colors que hi ha prop de l'hotel. Vam estar tan de gust aquí, asseguts sense sabates, te de poma, fumant, que més es podia demanar?

02/08- Dissabte 8è Dia ­ ESTAMBUL

Al ser l'últim dia a Istanbul vam decidir prendre'ns el dia amb molta calma i vam escollir per a visitar únicament el Museu de San Salvador en Chora (Kariye Camii), com que no volíem lamentar cap mala experiència amb els taxistes decidim anar amb tramvia fins a Haseki, fer trasbordament i amb metro fins a Ulubatli Hasan i fer la resta del camí caminant. Quan vam veure on ens havia deixat el metre, ens vam penedir instantaneament d'haver escollit aquesta opció, doncs era un barri més que humil i no tenia massa bon aspecte, però no havia ja marxa enrere. La idea era anar envoltant la muralla però no havia un ni una mica d'ombra, així que vam anar pels carrers interiors.

El mapa que duiem (el qual facilita l'oficina de turisme d'Espanya) no tenia el nom ni de la meitat dels carrers per les quals anàvem passant, sabíem que era tot recte i ens vam deixar dur per l'instint. Evidentment Chora estava al cim d'un dels pujols d'Istanbul, pel que els carrers estaven molt empinats. Després d'una estona d¹intranquilidad, vam arribar per fi a un carrer principal, bé, aquest si que tenia nom. Al creuar-lo, de seguida vam trobar una indicació cap a Kariye Müzesi i vam arribar-hi a la fi.

L'entrada ens va costar 15 lires turques, més car que Santa Sofia, vam pensar, però va ser ben pagat. Té uns mosaics impressionantment ben conservats, les imatges són esglaiadores, sobretot les de la verge María que denota veritable dolor. Ens va impressionar de debò.

Per a tornar ens vam decidir pel camí cap al port, aquesta vegada era costa avall, jejeje i no vam trigar gaire a arribar al Parc Aksemsettin, on vam descansar els nostres peus sota un arbre, sota una bona ombra en un dels parcs que voregen el Corn d'Or.

L¹embarcador de Balat estava tancat, així que vam donar un agradable passeig per la riba fins al pròxim: Fener.

Per dinar, vam escollir un local molt proper a l'hotel al que també havíem anat en Setmana Santa, un altre dels recomanats en el fòrum per descomptat, Ombasilar Pide Salonu, on vam menjar unpide i una parrillada mixta de carn, riquíssima doncs la rosteixen amb llenya!

La resta del dia el vam dedicar a passejar pels carrers confrontants al Basar Egipci per a fer compres que van acabar amb totes les lires turques que dúiem!

Després d'un bany a la piscina de l'hotel, ens dirigim a veure l'espectacle de Llum i So a Sultanahmet. A les 9 menys quart estàvem asseguts en primera fila a l'espera de l'espectacle que al març no vam poder veure. Bé, doncs hem de dir, que més que llum, és només so i que va ser una mica decebedor i avorrit. Potser el nostre error era esperar alguna cosa similar a Abu Simbel a Egipte i clar, ni si assemblava.

Per a l'últim sopar vam escollir el Restaurant Rumeli Cafè, just al costat del Mozaik, de fet estan junts, al carrer Ticarethane Sokak, 8, en un cap de carrer de Divan Yolu Cad, el carrer del tramvia. Sopem molt bé i però amb preus similars als espanyols, l'ambient és més tranquil i refinat que a l¹Enjoyer però el menjar és igual de saboròs.

03/08- Diumenge 9è Dia - ISTANBUL /BCN

Com que el nostre vol no sortia fins a la una del migdia, ens vam aixecar a primera hora per a dedicar-nos una última visita a les 2 belles de Sultamahmet. Quina llum més preciosa i quin cel! Ens quedem per enèsima vegada encisats amb Santa Sofia i la Mesquita Blava, vam tornar a tirar un munt de fotos, però una allau de tours ens van amargar una mica el moment interior de la Mesquita Blava, així que vam sortir com un llamp i ens asseiem davant de la font, esgotant els últims minuts a Istanbul, ciutat encantadora.

Per a la tornada a casa ens vam decidir pel transport públic. Vam trigar només mitja hora a arribar a Zeytinburnu, el trasbordament per a agafar el tren-metre és realment senzill, està molt indicat l'aeroport (Havalimani), no té pèrdua. En total trigàrem tres quarts d'hora a arribar. Des de la mateixa estació ja s'entra a l'aeroport, es passen els controls i llestos!